TEMA 7

TEMA 7: ALTERNATIVES EN EDUCACIÓ COM A RESPOSTA AL CANVI SOCIAL

En un societat tecnològica d'informació digital, de masses i consum. Diversitat cultural i de sentit.

Classificacions en temes són orientatives però ajuden a pensar. Implícitament hi ha crítiques a les alternatives. Fan referencia a solucionar problemes en educació. Aquella institució escolar creada pels il·lustrats al s.XVIII per la instrucció de tots els ciutadans, que van revisar els pedagogs de principis del segle XX i que aprofundint les intuïcions van intentar fonamentar una pedagogia científica ha canviat per necessitats socials: les tecnologies són necessàries però no la solució, s’han d’utilitzar correctament per crear coneixement. Motivar, aportem la idea nosaltres i utilitzar les tecnologies per plasmar aquest coneixement i facilitar la relació entre mestre i alumne, ensenyar noves vies d’aprenentatge. Diversitat cultural i de sentit: la trobem en qualsevol lloc, no són forasters, són ciutadans igualment i no som ningú per dir el contrari. Competència lingüística en tantes llengües com puguem, no hi ha ningú que pari la diversitat cultural a causa de la immigració.

El món canvia, la societat evoluciona, i aquesta es regeix pel continu progrés del context en el que vivim. L'individu es sociable per naturalesa i s'exposa als canvis de la societat, havent d'adaptar-se als creixents canvis culturals que s'han produit en gran quantitat a les últimes decades des de la proliferació dels mitjans de comunicació.

Com a resposta a la creixent interconectivitat humana generada pels mitjans de comunicació, l'educador i filòsof Marshall McLuhan (1911-1980) creà el terme aldea global per tal d'explicarla transformació de la societat i del seu estil de vida degut al progés tecnològic, convertint la societat en una aldea en la qual tots els habitants del planeta podrien conèixer-se i comunicar-se de manera instantània. Aquest procés donaria pas a una societat regnada pels mitjans de comunicació de masses.

Aldea global i mitjans de comunicació de masses 
Marshall MacLuhan: "El mitjà és el missatge"

Segons McLuhan, mentre que el mitjà és una extensió del cos humà que té el poder de modificar el curs i el funcionament de les relacions i activitats humanes, el missatge de un medi és tot canvi d'escala, ritme o lletres que el mateix mitjà provoqui en les societats o cultures; és la modificació del medi (mediatització).

El mitjà i el medi funcionen junts, de manera que un pot contenir a l'altre: el contingut esdevé missatge del medi continent (el telegraf conté la paraula impresa, que conté a la vegada l'escriptura, la qual conté el discurs). No tenim en compte més que el medi, ja que el contingut de qualsevol missatge resulta menys important que el medi en si mateix.

El aula sin muros, 1964.
No s'aprèn tot dins l'escola. S'aprèn molt per tot arreu
La Galaxia Gutemberg, 1969.
La impremta va fer necessària la lectura. Les escoles es van crear per a ensenyar a llegir, escriure, comptar...

La Galaxia Gutenberg comprèn el periode de qüasi quatre segles que s'extenen desde la difusió de la impremta en Europa(destribalització) fins les primeres dècades del s.XIX, amb l'aparició del telègraf com a medi de comunicació humà (retribalització): domini del pesament lògic i analític. Segons McLuhan, la civilització és comparable a la cultura de la escriptura, la qual competirà amb la cultura electrònica. A més a més, mentre que la cultura manuscrita destacava la insignificancia i la malaptes del signe visual, en la pàgina impresa predominarà la linealitat i la repetivitat.

L'escola ha d'ajudar als nens a apredre a llegir i escriure, a interpretar les imatges i a distingit la realitat de la ficció per poder valorar la realitat, el món i la cultura on viuen.

L'aldea global 1979.
Deguta la velocitat de progès de la tecnologia i les comunicacions, la societat mundial es transforma i el seu estil de vida es tornaria semblant al d'una aldea, ja que tots els habitants del planeta podrien conèixer-se i comunicar-se de manera instantània i directa. La televisió és el medi de comunicació de masses internacional per McLuhan, evolucionant cap a la transmisió via satèlit, tot i que Internet hagi ocupat el seu lloc en els darrers anys. Així doncs, el món esdevindria un món interrelacionat econòmica, política i socialment, producte de les TIC que acurten les distancies i promouen la consciència global a escala mundial, originant una poderosa xarxa de dependències que donarien pas a l'augment de la solidaritat, la lluita per uns mateixos ideals per tal d'aconseguir un desenvolupament òptim de la Terra, l'aldea global.

La informació es comunica de manera immediata i a qualsevol part del món, tot i que aquest fet implica el coneixement, ja que aquest es el resultat del conjunt d'informació+formació i els mitjans de comunicació només garanteixen la transmisió de quantitats inimaginables d'informació de tot tipus.

Per tal d'explicar la transformació de la societat, estudià la història de la civilització, les arts verbals i la cultura manuscrita (La Galàxia de Gutenberg,1969): L'Edat Mitjana enfatitzà la Lògica, el Renaixement la retòrica i el llenguatge, la edat moderna la gramàtica i la edat contemporània tornà a juntar totes tecnficant-les, creant els mitjans de comunicació en massa. D'aquesta manera, la humanitat va passar per tres etapes: el món tribal, vivint predominantment en l'espai acústic en tribus organitzades amb un lider, jerarquitzades; el món destribalitzat, sota al influència de l'alfabet i el llibre en conseqüència de l'espai visual i el món retribalitzat-aldea global, sota la influència dels mitjans de comunicació electrònics on predomina l'espai acústic (fi dels llibres, nova era marcada per la percepció sensiorial ''L'home és el que veu''. Era dominada per l'audio-tàctil recrea el contacte oral de l'estat tribal, eclipsat per la destribalització i resorgint del passat però no hi ha consciència de tribu, tots barrejats.

De la funció global d'HOMINITZACIÓ a les tres funcions socials

Podem establir cert paral·lelisme entre les tres funcions socials (comunicació-educació-cultura) i la funció global h'hominització (informació-formació-coneixement).

Així doncs, s'ens estableix un símil entre ambdós àmbits:

D'una banda, el símil COMUNICACIÓ - INFORMACIÓ. La comunicació és un traspàs, és a dir, una donada i rebuda d'informació entre dues persones o una rebuda d'informació per part d'un mitjà de comunicació. L'adquisició d'informació només es pot establir mitjançant la relació amb l'entorn i el context, sempre ha sigut de la mateixa manera tot i que ha canviat aquesta font d'informació.
Amb el domini dels estats religiosos, esglèsia donava la visió del model de vida, dels valors i les normes que s'havien de seguir en la societat: era l'única font d'informació per estar al dia i formar part de la societat. Amb l'aparició de la premsa el segle XIX i la ràdio al llindar del s.XX aquesta concepció va canviar radicalment, ja que sense anar a l’escola la societat podia assabentar-se de qualsevol succès que tinguès lloc arreu del món a una velocitat molt ràpida.

La comunicació com a fenomen de masses ràdio-TV-TIC proporcionà la difusió de quantitats exorbitants d'informació, sent aquesta el resultat de la comunicació. 

Pero ara hem de tenir en compte un fet rellevant: la informació no és coneixement. Tot i que ja no era l'esglèsia sinó els mitjans de comunicació els que donaven el model de vida a seguir, les persones que no havien anat a l'escola, que no havien assolit una formació per transformar aquesta informació en coneixement i que per tant no tenient criteri, capacitat de raonar ni uns arguments per justificar el canvi de la societat, resistint-se a ser manipulats per una minoria que marcava el model de vida. Aquestes persones sense formació suposaven una gran part de la població, la classe treballadora, que suportarà al llarg de la història les decisions de una petita minoria amb poder que controla el món.

En segon lloc, l'EDUCACIÓ - FORMACIÓ. Al segle XVII s'emancipa la funció social de l’educació a mans dels il·lustrats, donant pas a ''educar a tots sobre totes les coses''. Com resultat del procés educatiu apareix la formació. Fins al S.XVII la religió es va ocupar de l'educació i la comunicació de les persones, però faltava un factor molt important i determinant per la formació intel·lectual de l'home: la cultura.

Per últim, el símil CULTURA – CONEIXEMENT. Al s.V a.C., l'antiga Grècia va separar i emancipar la cultura de la religió. Com a resultat de la cultura queda el conixement . Cultura funció social és un procés que dona coneixement. La religió s’ocupa de educació i comunicació fins segle XVII, però no de la cultura, la clau per arribar al coneixement de les persones. D'aquesta manera, durant tots aquests segles només una petita minoria havia arribat al coneixement, podent allunyar-se la religió.

La informació si té formació aporta coneixement, si hi ha molta informació però poca formació quedarà limitat el coneixement, si és a la inversa també. La formació ajuda a pensar i gràcies a la informació s’amplia el coneixement.  A traves del coneixement l’home pot d’arribar a la saviesa i tenir consciència del món en que vivim, entendre el sentit de la vida que abans donava la religió i ara cadascú ha de trobar.

D'altra banda, podem establir un altre paral·lelisme entre les funcions vitals de l'home i les socials. En el procés de la història hi ha hagut una especialització de funcions que es troba en tots els éssers vius: nutrició, relació i reproducció. Podem establir que la cultura és la nutrició, si no ens alimentem cada dia ens falta la nutrició cultural. La comunicació és la relació amb l'entorn, amb el qual l'ésser obté informació del seu medi a través dels receptor, però s'ha de tenir una formació per tal de reproduir i elaborar les respostes, mitjançant l'educació.

De l'HOMINITZACIÓ arribem a la SAVIESA, un procés molt dificil de definir i que cadascú interpreta de la seva manera.

 

Observem en aquest quadre les mateixes funcions socials que a l'anterior però especialitzades amb el seu pòsit i disciplina d'estudi:

La cultura ens pot fer arribar al coneixement. La seva disciplina d'estudi és la Mediologia (neologisme que va sorgir en França en 1979), la funció de ''medium'' que ofereix una primera aproximació a analitzar les funcions socials superiors (religió, ideologia, art, política) en les seves relacions amb els mitjans i els entorns de transmissió i transport. D'altra banda, l'educació té com a resultat la formació i la seva disciplina d'estudi és la pedagogia, la ciència que s'encarregla de l'educació i l'ensenyament i té com objectiu proporcionar tècniques per planificar, executar i avaluar processos d'ensenyament i aprenentatge amb aportacions de diversos camps com la psicologia, la sociologia, la antropologia, la filosofia o la medicina. Per últim, la comunicació els aporta informació. Té com a disciplina d'estudi la semiòtica, l'estudi dels signes, la seva estructura i la relació entre el significant i el significat.

Així doncs, les tres funcions socials abarquen tres àmbits molt diferenciats però interrelaciomats entre sí, ja que l'ésser humà necessita els tres per poder arribar a l'hominització i d'aquesta a la saviesa, el ple desenvolupament.

Per tal de trobar una mediació educadora, primer ha d'haver un procés mitificador de la comunicació de masses, és a dir, concebre una valoració excessiva: gràcies als mitjans de comunicació tothom parla d'allò mateix sense saber perquè, han aconseguit que tothom que tingui accès als mitjans de comunicació intercanviïn una informació comú. Aquest procés es dóna perquè els mitjans de comunicació han aconseguit establir un model de vida diferent al que hi havia abans de l'aparició d'aquests; aquest nou model es basa en el concete d'aldea gloal que fa que tots els habitants del planets puguin estar conectats i parlar del mateix, del que els mitjans vulguin que parlem. D'aquesta manera, ens veiem influenciats i determinats (molts cops sense adonarnos) per uns mitjans de controlen i intervenen en el desenvolupament de la societat i la cultura.

A través de la comunicació de masses, les persones passen per tres estats diferents: primer de tot tenen una percepció denotativa, és a dir, capten pels sentits una realitat que consideren formal i objectiva, sense discrepàncies. En segon lloc, es desenvolupa una sensació connotativa on influeixen les emocions de cada individu, de manera que cadascú interpreta la realitat a partir dels seus sentiments subjectius, determinats per les seves experiències personals. En tercer i últim lloc, té lloc l'expressió estereotipada: l'individu s'ha deixat influenciar per la societata i els valors establers, de manera que el seu criter es basarà en el mateix que ha establert la societat. Els estereotips limiten la creativitat ja que engloben a un conjunt de població amb idees, creencies i actituts semblants i només es poden canviar mitjançant l'educació.

Model educador de la SOCIETAT DE MASSES

Aquest esquema poseeix, a l'igual que el quadre anterior, la percepció denotativa i la sensació connotativa, però veiem una diferència en l'últim pas: l'expressió ja no és esteriotipada (adoptada per les característiques del context) sino que es torna creativa, pròpia de cada individu.

Interioritzem la informació si hi ha una impacte personal. Experiències compartides: veure un vídeo junts, fer activitats col·lectives. Dialoguem, compartim l’experiència o raó crítica: adult introdueix informació i raonament. 

 
Construccionisme amb l'ordinador: Seymour Papert

Seymour Papert: Va ser un científic, matemàtic i educador pioner de la intel·ligència artificial, inventor del llenguatge de programació LOGO en 1968.

Papert va treballar amb Piaget durant quatre anys (1959-1963), a partir de la teoria del Constructivisme del qual va desenvolupar una visió de l'aprenentatge anomenat Construccionisme.

D'una banda, el Constructivisme creat pel suís Jean Piaget, és un corrent de la didàctica que posa l'accent en la necessitat de donar a l'alumne, el poseeidor de coneixement a partir del qual haurà de crear de nous, les eines necessaries per tal de que sigui capaç de crear els seus propis procediments per resoldre un problema, que fomenti l'autoaprenentatge. El procés ensenyament-aprenentatge és dinàmic, participatiu i inteactiu (escola nova), de manera que el coneixement és una construcció de la pròpia persona que apren, el subjecte congnoscent. El docent haurà de guiar a l'alumne per que sigui capaç de, amb els seus coneixements previs, construeixin coneixements nous i significatius.

D'altra banda, el construccionisme és una teoria biopsicològica d'aprenentatge creada per Seymour Papert que destaca l'importància del ser actiu en l'aprenentatge per construir estructures de coneixement. Inspirant-se en la psicologia constructivista, considera que per aprendre el coneixement ha de ser construit pel propi alumne, de manera que el coneixement no es pot solament transmetre. El construccionisme anima als alumnes a treure les seves pròpies conclusions a través de l'experimentació creativa i l'elaboració d'objectes socials, amb ajuda del mestre que actua com a mediador.Les activitats de confecció i construcció d'objectes que els interessin són facilitadors de l'aprenentatge. S'aplica sobretot a les matemàtiques i la ciència.

Seymour Papert va ser el creador de LOGO, un llenguatge de programació d'alt nivell. Es presenta als nens problemàtiques que han de resoldre mitjançant el desenvolupament de programes en Logo, on el procés de revisió manual d'errors fa que els nens desenvolupin habilitats metacognitives. Aquest llenguatge de programació permet manipular amb facilitat, llistes, arxius i gràfiques tortuga, amb les quals els nens poden donar instruccions a una tortuga virtual: un cursor gràfic per crear dibuixos que  s'utilitza mitjançant paraules que representen aquestes instruccions. Va crear aquest mètode principalment per introduir a les aules un llenguatge que permetès desenvolupar la capacitat lògico-matemàtica i construir coneixement. Llenguatge de programació gràfic matemàtic, lògic i topogràfic. Intervenció.  Enginyeria a nivell d’infant.

«Tomamos de las teorías contructivistas de la psicología el enfoque de que el aprendizaje es mucho más una reconstrucción que una transmisión de conocimientos. A continuación, extendemos la idea de materiales manipulables a la idea de que el aprendizaje es más eficaz cuando es parte de una actividad que el sujeto experimenta como la construcción de un producto significativo.»

Construir l’aprenentatge personal, no acumular dades.

Pas 1: Interès personal: Claparède, funcionalitat i motivació, treball interessat.

Pas 2: Rendiment personal: eficiència i exigència, reforçar, explotar les capacitats.

Pas 3: nivell d’aprenentatge: eficàcia i esforç.

Pas 4: Creativitat d’aprenentatge :inventar, crear a partir del coneixement aportacions pròpies, optimització i entusiasme.

Pedagogia narrativa, d’Homer a Tolstoi: Kieran Egan
Kieran Egan: Educador i filòsof que va introduir la narrativa en l’ensenyament de les ciències per augmentar l'interès dels infants pel coneixement, per apendre i ajudar al seu desenvolupament personal.

Kieran Egan va criticar els principis de la diàctica de l'escola primària perque considerva que feia que els nens aprenessin de la part concreta a l'abstracte, del conegut al desconsegut, del simple al complexte. Aquest plantejament no té en compte les eines fonamentals que tenen els nens per calificar la seva experiència i la informació que reben: la imaginació i la fantasia. Així doncs, va introduir la imaginació a l'educació, sustentant que mitjançant els signes (lletres) els nens poden aprendre a llegir tot relacionant un objecte amb el seu nom, ja que són capaços de convertir la paraula en el concepte amb el qual es relaciona establint només una conexió visual. Per exemple, el nen veu un platan i a sota troba escrita la paraula platan. La veurà un dia rerel'altra i quan el platan desapareixi, el nen sabrà que en aquella inscripció continua possant platan perquè relacionarà la paraula amb el concepte. Per llegir s’ha d’imaginar, ensenyar a llegir a partir de la imaginació, aventures i fets que els cridin l’atenció i els motivin, que estigui adaptat a la seva edat i capacitats. Egan va introduir els relats literaris amb base científica per motivar el gust per la ciència a secundària, narracions que ajudin a aprendre ciències mitjançant histories d’animals (l’Odissea serveix per aprendre geografia i trobes elements científics). 

Kieran Egan considerava que existeixen cinc tipus de comprensió al llarg de la vida que proveeixen les bases de l'Educació Imaginativa i que permeten a la persona compendre el món de diferents formes, ja que cada classe de comprensió porta una manera diferent de pensament i totes cinc són necessaries per desenvolupar la ment educada.

Comprensió somàtica: manera física i pre-lingüística de conèixer el món quan s’és un infant. Sentit del món a través d’experiències i la informació captada pels sentits i emocions que experimenta. Sensacions mitjançant el seu cos físic que es relaciona amb objectes i persones. El nen toca les coses, aprèn amb el cos, sensibilitat motriu, mou les peces (Piaget, Wallon).

Comprensió mítica: El nen creix i aprèn el llenguatge verbal, expandint la comprensió del món ja que ara pot recolzar-se en el llenguatge per discutir, representat i comprendre les coses que no havia experimentat. Considera que tot el que diuen o fan els pares i el mestre està bé, hauria de veure la bondat en totes les persones, confiança mítica de que els adults estan per ells i el que diuen està ben dit.

Comprensió romàntica: el nen pren consciència de la seva independència i de la capacitat de separar-se del món. Relaciona ràpidament els extrems de la realitat, els associa a herois i busca donar significat al món en termes humans. Es recolza en el llenguatge escrit.Idealitzen persones i tenen models a seguir.

Comprensió filosòfica: un cop arribada l’adolescència, els crida molt l’atenció les relacions entre les coses. Comprensió sistemàtica del món, passió pel coneixement, per viatjar per tal d’aprendre.

Comprensió Irònica: comença a adonar-se’n de que hi ha límits al seu pensament sistemàtic. Les teories i el llenguatge són massa limitats i simples per englobar tot allò al que es pot donar significat i que pot ser important pel món. Comprèn el món depenent de la seva història personal, les experiències i la perspectiva cultural. Es planteja què es pot fer amb aquesta societat.

No incompatibilitat entre ciència i filosofia, no són el marge, la ciència neix de la filosofia però pot funcionar autònomament. 

Tres velles idees: socialització (Homer),veritat (Plató), naturalisme (Rousseau) i una idea nova: recapitulació (Vygotsky).
Homer narratiu, darrere hi ha un model d’home. Plató punt de vista racionalista que s’ha de formar en les arts, puja el nivell de cultura (paideia)

La ciutat educadora. Edgar Faure i UNESCO

El concepte de Ciutat Educadora va ser una recapitulació de la
renovació pedagògica de l'Escola Activa i una prospectiva de l'Escola
de la societat telecomunicada que va néixer en 1972 a partir del llibre Aprendre a Ser, preparat i escrit per Edgar Faure i altres per la UNESCO. En aquest llibre es proposa treure l'educació dels llocs tancats per traslladar-la als espais públic. D'aquesta manera, la ciutat esdevé un escenari i ambient global d'aprenentatge on conflueixen processos, estratègies i vivencies educatives. Tots els recursos de la ciutat es poden convertir en un recurs per l’educació, tota la ciutat i les persones han de contribuir a l’educació. Recapitulació de l’escola activa i una prospectiva de l’escola de la societat telecomunicada, com fer l’escola activa en una societat de comunicació de masses.

La Ciutat Educadora no en una finalitat predeterminada sino d'un projecte per construir ciutadania i democràcia, per més i millors ciutadans. Com a proposta política, aquest projecte defineix l'ésser humà com aquell que té la facultat d'intervenir en funcions deliberatives i judicials de la ciutat, que ha participat en la conquesta i construcció de la mateixa i el ciutadà només ho serà si exerceix la pràctica continua de certs valos que ha de trobar en la ciutat. La ciutat haurà de cultivar la tolerància com un dels seus valors mñes significatius, a la vegada que la solidaritat no pot existir el principio de cociutadania.

• Las ciudades tienen calles, no carreteras.
• La ciudad es un espacio público.
• Hacer ciudad es construir lugares para la gente, para andar y encontrarse.
• Las obras se empiezan y se acaban bien.
• El desarrollo urbano se materializa en un programa de obras, pero sólo construye la ciudad futura si responde a un proyecto global.
• Las operaciones de desarrollo urbano son actuaciones integradas y estratégicas.
• En la ciudad el camino más corto entre dos puntos es el más hermoso. La estética urbana hace la ciudad vivible.
• Una ciudad democrática es una ciudad visible, con referencias físicas y simbólicas que ubiquen a su gente.
• Construir la ciudad futura es una tarea de todos.
• El progreso de la ciudad se mide por el progreso en cantidad y calidad de sus espacios públicos.
• No hay desarrollo urbano positivo sin capacidad de invención y de previsión. La ciudad del mañana se construye reinventando la ciudad del pasado y diseñando ciudad en las fronteras de la ciudad actual.
• La calidad del desarrollo urbano depende de la socialización de la cultura arquitectónica y estética de los espacios públicos, pero también de la penetración de la cultura cívica en los diversos actores de la ciudad.

Les noves necessitats de la societat: ciència i tecnologia. Televisió, telecomunicacions, odinador, anàlisi de sistemes -->Humanisme cientific i compromís social cap a la ciutat educativa. A la vegada, les Ciutats Educadores estableixen programes formatives en tecnologies de la informació i les comunicacions per totes les edats i grups socials amb la finalitat de combatre noves formes d'exclusió.


Al projecte de Ciutats Educadores pertanyen ciutats de Benín (1), Cabo Verde (2), Senegal (1), Togo (1), Argentina (12), Bolivia (1), Brasil (14), Canadá (1), Chile (3), Colombia (4), Departamentos franceses de Ultramar (2), Ecuador (1), México (15), Puerto Rico (1), Uruguay (3), Venezuela (1), Australia (1), Palestina (1), República de Corea (14) Alemania (1), Croacia (1), Dinamarca (1), España (194), Finlandia (3), Francia (88), Grecia (1), Hungría (1), Italia (30), Polonia (1), Portugal (47), Rumanía (1), Suecia (1), Suiza (1).

Societat de la informació i tecnologia digital a l'aula

 La societat tecnològica d'avui dia ha provocat canvis en la mateixa i en la forma de vida de les persones que la integren. L'escola, com a institució que garantitza el progrés, havia d'adaptar-se a la nova societat, incorporant les aules 1X1. 

Tot i així els resultats no són el que s'esperaven, ja que les tecnologies digitals es van introduir per tal de desfer els errors a l'aula i utilitzar aquest recursos com a suport, no com recurs pedagògic. En canvi, el fracàs escolar no ha disminuit per donar més atenció a tecnologia que a la pedagogia, utilitzant aquests recursos com a recurs pedagogic i introduint noves tecnologies sense substituir els vells mètodes d'ensenyament per altres complementaris a les noves característiques de l'aula. La solució no es que els alumnes vagin a classe amb ordinador, el que importa es la construcció del coneixement i l’ordinador s’ha utilitzar com a estri només, no com a font de coneixement.

La falta de personal docent amb cultura tecnològicaha provocat la perduda de cursos i equips multiprofessionals. El mestre que no és usuari de TIC no fa TAC (Tecnologia d'Aprenentatge i el Coneixement), l'aprenentatge de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) és instruccional. Aqui s'ens planteja la qüestió si realment, la tecnologizació de les escoles ha sigut per necessitat social o simplement perquè hi ha massa interessos econòmics pel mig, pe part dels bancs que donen credits i les editorials, que inverteixen diners en la distribució de llibres digitals. 

Quadre entorn social-cultural ambiental

MODEL EXPLICATIU DE L'APRENENTATGE COM A MEDICACIÓ CULTURAL

El quadre reflecteix la idea de que el mestre ha de tenir en compte les aptituds i els interessos de l’alumne per tal de planificar-se. A partir d'aquesta observació i el processament de la informació que rep per tart de l'alumnat, el mestre també ha de processar la informació que troba als mitjans de comunicació i en el currículum, la qual ha de transformar en coneixement i integrar-la en forma de comportament a classe, de manera que el mestre actuarà i es comportarà d’acord com entén la societat. A més a més, al mateix moment el professor influeix en l’alumne captant la seva atenció, incidint en el comportament de l’alumne i influint sobre ell amb el seu comportament, tenintlos en compte, per exemple, depenent del seu comportament a classe (l'entorn escolar influeix tant al mestre com a l'alumne). L’alumne es comporta depenent de la informació que rep del seu entorn (família, escola, companys) i també processen informació a partir dels mitjans de comunicació. 

Així doncs, el comportament del mestre i de l'entorn està directament relacionat amb la influencia que causin sobre ells i l'aprenentatge que adquireixin donarà pas a una manera o altre d'utilitzar el lleure i la cultura (aprendre més enllà de l’escola – ciutat educadora), creant el seu propi entorn personal per ell mateix.

La ciutat dels nens

La ciutat dels nens va néixer en Fano l'any 1991 quan un nen va denunciar als e alcalde que un guardia li havia tret la pilota mentre jugava a la plaça principal de la ciutat. Els nens necessiten jugar i seran millors ciutadans si han pugut jugar més. La familia i l'escola s'han menjat la ciutat amb el mitjans de comunicació, ja que poden entretenir el nen durant molt temps. La ciutat no pot permetre's no acollir els nens, sino que ha de permetre que puguin sortir sols de casa perque necessiten viure moments sols entre ells aprofitant per coneixer la ciutat, vivir l'experiència, l'aventura, el risc. Els pares no els deixen sortir perque pensen que la ciutat es perllosa perque no hi ha nens, però aquests són un element de moderació i control molt important: si hi ha nens som millors els adults perque desenvolupament les nsotres capacitats per actuar bé davant seu i transmetre uns valors de vida. Els nens han perdut la ciutat i l'objectiu es que la recuperin per construir una ciutat diversa i millor on els nens visquin una experiència com ciutadans autònoms i participatius. 
El principi bàsic els nens és que es mereixen ajudar i participar al govern, per tant s'ha de promoure en la administració de la ciutat un consell de nens que permeti recollir les seves opinions i experiències per aconseguir un desenvolupament més proper a les seves necessitats, a la vegada que ajuda a l'alcalde a tenir en compte el que tenen la resta i entendre a tothom. Per tant, aquest projecte queda en mans dels alcaldes.

Las ciudades se han modificado y se han transformado en un ambiente malsano para la salud, debido a la contaminación atmosférica y acústica, a que están sucias y son peligrosas. La imposibilidad de satisfacer las necesidades primarias de los niños, como por ejemplo la experiencia de jugar con sus amigos sin ser controlados por los adultos, en los años en los que se construye la personalidad del hombre y de la mujer, tiene un precio personal y social muy alto, que perjudica la formación de adultos serenos, responsables y conscientes. Es preciso pensar en soluciones sociales que impliquen un cambio real de la ciudad, de sus características estructurales y del comportamiento de los ciudadanos.

Los niños desde pequeños, son capaces de interpretar y de expresar sus propias necesidades y contribuir al cambio de su ciudad. Sus necesidades coinciden con las de la mayor parte de los ciudadanos, sobre todo con las de los más débiles. Vale la pena darles la palabra, llamarlos a participar, porque quizás en su nombre y por su bienestar, es posible pedir a los ciudadanos adultos los cambios que dificilmente estarían dispuestos a aceptar y a promover por otros motivos.
Este proyecto propone, cambiar el parámetro y pasar del adulto, hombre trabajador, al niño: se trata de conseguir que la Administración baje sus ojos hasta la altura de un niño, para no perder de vista a nadie. Una ciudad adecuada a los niños es una ciudad adecuada para todos. Es una propuesta transversal que implica a todos los sectores de la Administración, por ello se confía al alcalde y a todos los miembros de la Junta.

Desde el inicio el proyecto ha asumido como uno de sus objetivos principales el hacer posible que los niños puedan salir de casa sin ser acompañados, para poder encontrarse con sus amigos y jugar en los espacios públicos de su ciudad: desde el patio de casa, a la acera, de la plaza al jardín. La necesidad de tener siempre el control directo de los adultos, impide a los niños vivir experiencias fundamentales, como explorar, descubrir, la aventura, la sorpresa, superando progresivamente los riesgos necesarios. La imposibilidad de probar estas emociones y de construir estos conocimientos, crea graves lagunas en la construcción de una personalidad adulta, en las reglas de comportamiento, de conocimiento y de defensa. Un instrumento fundamental para reconstruir un ambiente acogedor y disponible, relacionado con los niños, es pedirles que contribuyan, llamarlos a colaborar para hacer un cambio real del ambiente urbano. La participación de los niños es útil y ventajosa si se dan dos condiciones fundamentales. La primera, el adulto que invita a los niños a participar tiene que estar convencido de que los niños pueden realizar una contribución real, estar dispuesto a tenerlos en cuenta y por consiguiente, a necesitar su ayuda. La segunda, el adulto que invita a los niños a participar tiene que tener el poder para llevar a cabo al compromiso adquirido. Tanto la escuela como la familia pueden participar con los niños en algunos aspectos relativos tanto a la organización como a las muchas decisiones que se tienen que tomar. La ciudad, a través de su gobierno, puede participar con los niños, sobre todo en aquello relacionado con la reestructuración de espacios, infraestructuras y lo relacionado con la movilidad de los peatones. Mediante una correcta participación, los niños viven importantes experiencias de ciudadania que contribuyen al bienestar de todos. La razón principal que impide a los niños salir de casa es el peligro de la carretera. El tráfico, la contaminación y la presencia de personas peligrosas hacen pensar a los adultos que es imposible que un niño baje a la calle solo para jugar con sus amigos. Las medidas de defensa, prevén a nivel de defensa individual, diferentes tipos de "fortificación", las puertas blindadas o los sistemas de alarma, el acompañamiento constante de los niños o los instrumentos de control remoto: desde el teléfono móvil a la pulsera controlada por satélite.
A nivel social se tiende a solicitar una mayor presencia de la policía, el uso de videocámaras en zonas públicas, policía privada, armas individuales. Pero todos estos instrumentos han demostrado que son ineficaces y que perjudican los derechos de los ciudadanos, especialmente los más débiles porque en situaciones de peligro se les condena a vivir recluidos en casa. La alternativa es la participación, "la ocupación" social de los espacios públicos. La movilidad de los niños, que hasta hace pocas décadas era parecida a la de sus padres, hoy en dia casi ha desaparecido, mientras que la de los adultos ha aumentado muchísimo. Hoy los niños no pueden salir a la calle porque sus padres se mueven demasiado transformando las calles y los espacios públicos de la ciudad en espacios peligrosos. La ciudades mueren por el tráfico, por el óxido de carbono que corroe los monumentos. Mueren porque el automóvil cuenta más que sus dueños y es difícil, a veces imposible, moverse a pie en nuestra ciudad. Los niños son peatones puros, no tienen otra alternativa y entonces protestan y piden a los administradores permiso para poder salir de casa, para cruzar la carretera, para utilizar las plazas sin que sus padres tengan miedo. En las experiencias realizadas desde hace casi diez años, se ha comprobado que la presencia de niños por la calle, para ir a la escuela o para buscar a sus amigos e ir a jugar, desarrolla en los adultos actitudes sociales de responsabilidad y de protección que funcionan proporcionando seguridad para los niños.